Pi ver

Família: Pinàcies

Nom científic: Pinus pinea

Nom popular: Pi ver, pi pinyer

Origen:  Espècie mediterrània.

Generalitats: Arbre perennifoli de 20 a 30 m d’alçada. Quan l’arbre és jove i pot rebre llum a tot arreu desenvolupa una capçada esfèrica damunt un tronc curt i cilíndric. Quan l’arbre va creixent, les branques inferiors no reben prou llum doncs queden ombrejades, per això només creixen les fulles de les branques superiors més iluminades. D’aquesta manera es va produïnt la típica figura d’aquesta espècie en forma de paraigües o de para-sol. La seva escorça marró fosca es va esqueixant longitudinalment i forma plaques gruixudes que quan caure mostren taques de color vermellenc. Fulles de forma acicular en grups de 2, de 10-20 cm de longitud i 1,5-2 mm de gruix, rígides, arquejades, de color verd lluent, un poc blavós. Floreix a principis de primavera produïnt gran quantitat de pol·len. Pinyes solitàries, grosses (8-15 cm de llarg i 8-10 cm d’ample), ovals o esfèriques, maduren el tercer any, diferenciant-se amb això d’altres espècies de pins que tarden només dos anys. Poden romandre penjant a l´arbre molts d´anys.

Utilitats: La fusta d’aquest pi és flexible però nuosa, s’usa en construcció encara que és de poc valor. D’aquest pi s’aprofiten els pinyons, molt apreciats en rebosteria per fer coques i torrons. Arbre usat en jardineria pel seu valor decoratiu i estètic.

Ubicació: Parc de la Mar, aparcament del nou Conservatori de Música, Bosc de Bellver, Parc de Ses Fonts.